|
|
Bonica ruta que, seguint l’antic Camí Ral de Barcelona a
Manresa, transcorre quasi integrament per carenes, permetent amplies
panoràmiques de la Serra
de l’Obac, el Vallès, el Baix Llobregat i el Pla de Bages.
Itinerari molt fressat que passa sobretot per corriols, algun
camí carreter i curts trams de pista. Malgrat això, pot resultar perdedor
doncs creua camins i pistes (no sempre ben representats al mapa), amb una
senyalització força deficient al tram dins del Parc Natural (major part). Si
no es coneix, imprescindible GPS, per estalviar marrades. Serien molt
d’agrair indicacions a les cruïlles, com a mínim. En cas de dubte, prendre
sempre el camí que mena per la carena.
L’inconvenient és que, en tractar-se d’una ruta no circular,
cal preveure mitjà de transport a l’arribada. Pot realitzar-se tant en un
sentit com en l’altre però començant al Pont de Vilomara el desnivell
positiu és superior, per be que força gradual.
Descripció de l’itinerari. Resultaria
endebades fer una ressenya de bell nou, disposant de la pàgina del Parc
Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (Diputació de Barcelona). Així
dons la reproduïm íntegre (en cursiva), aportant-hi algunes notes personals
(entre parèntesi) preses durant l’excursió. Itinerari en
format PDF
El camí Ral de Barcelona a Manresa
S'anomenaven camins rals les rutes
concedides i afavorides pels reis. Els masos i les viles per on passaven
gaudien de certs privilegis i es beneficiaven de comunicacions millors i, per
tant, del comerç que això comportava.
Pel parc natural passaven diversos
camins importants. El de més renom era el camí Ral de Barcelona a Manresa, que
unia el cor de Catalunya amb Barcelona i el mar i creuava la serra de l'Obac.
Aquest camí, que sembla que fou construït per presos condemnats a treballs
forçats, aglutinava bona part del comerç i els transports entre els pobles
que es trobaven al llarg del seu recorregut.
Al llarg del trajecte es van haver de
construir hostals on els viatgers i els animals poguessin reposar i recuperar
forces. En aquests hostals, com sol succeir on hi ha molt trànsit de
forasters, s'hi podia trobar gent de tota mena: comerciants, militars,
aventurers, traginers, pinxos, cambreres alegres, bandolers, etc. No hi
faltava la gresca, la disbauxa, els negocis, els enganys, les estafes i els
robatoris.
El tram senyalitzat, des de la Barata fins al Pont de
Vilomara, és el més ben conservat. La resta del camí s'ha perdut o l'han
cobert les carreteres asfaltades. (A La Barata
hi confluïa també el Camí Ral de Barcelona a Berga, per Mura, Calders,
Cabrianes,...)
Aquest tram era un dels més perillosos
de la ruta Barcelona-Manresa. Al seu pas pel massís de l'Obac, recorria
indrets despoblats i solitaris amenaçats per bandolers i lladregots molt
actius, especialment durant els segles XVI i XVII. A aquests perills, calia
afegir-hi la dificultat del traçat, amb llargues costes i forts pendissos que
voregen cingles i penya-segats. Els accidents per causa d'esllavissades i
relliscades dels animals devien ser freqüents.
La construcció, al segle XVIII, d'un
nou camí, que unia Manresa amb la carretera Barcelona-Madrid per Can Maçana,
i la inauguració del ferrocarril entre Terrassa i Manresa l'any 1850 van
significar la fi del camí Ral, que es convertí gradualment en un camí
ramader.
El
senyal d'inici de l'itinerari és al PK 9,2 de la carretera de Terrassa a
Navarcles, un cop s'ha passat l'antic mas de la Barata. Seguint
per la carretera, uns 250 m
més endavant (Estaca metàl·lica amb senyal de color blau. Aquesta és la
senyalització de l’itinerari allà on no coincideix amb un GR) agafarem el sender que, a mà esquerra,
s'enfila i s'endinsa en el bosc d'alzines fins a creuar el camí Ral, que surt
de darrere del mas de la
Barata.
L'Hostal de la
Barata. (630 m)
Si agafem el camí cap a la dreta,
pugem suaument deixant a mà esquerra un trencall que puja molt dret pel bosc.
Després d'un tram de camí força aixaragallat, trobem dues bifurcacions a la
dreta separades uns minuts l'una de l'altra. La primera condueix a la font de
les Canterelles i la segona, a un antic forn de calç a tocar del torrent del
mateix nom. Seguint, sempre pel camí de l'esquerra, comencem a zigzaguejar i
a guanyar altitud.
Després dels revolts, el camí arriba a
un paratge rocós clapejat d'estepes, romanins, argelagues, pins i alzines.
Trobem ara una bifurcació. El ramal de l'esquerra porta fins al collet
Estret, des d'on el camí, seguint per la carena del pou de glaç, ens deixaria
a la Casa Nova
de l'Obac–Centre Cultural del Parc Natural. Agafem el ramal de la dreta fins
a un collet molt proper.
El coll del Mal Pas del General (850 m)
Els bandolers utilitzaven sovint
aquest indret per assaltar els viatgers del camí Ral, aprofitant que hi
arribaven cansats de la llarga pujada des de la riera de les Arenes.
Continuem pel sender que flanqueja el
turó de Castellsapera pel seu
vessant Sud-Oest (850 m. Un corriol que surt
a mà dreta en fort pendent, ens mena al cim -939 m- en 10’). Per aquest sender que
planeja s'arriba a un roquissar on es pot gaudir d'una magnífica panoràmica del massís de
Montserrat i de la plana del Bages. En primer terme, a l'altra banda del
torrent de la Cansalada,
hi ha les restes de la balma de la Porquerissa i, mig tapada per la vegetació, la
font de la Pola. Des
d'aquí, s'agafa, en una nova bifurcació, el viarany de l'esquerra (854 m. GR 5. Seguim els senyals blancs i
vermells). El
de la dreta porta al coll de Tres Creus.
Davallem pel roquetar
esglaonat en direcció al Paller
de Tot l'Any. (Un
corriol que s’enfila en suau pujada a mà dreta ens hi mena en 10’).
Flanquejant aquest monòlit trobem, en pocs minuts, la cruïlla de la font del
Lladre.
La font del Lladre (750 m)
El camí que baixa a mà esquerra ens
condueix a la font, que només raja en períodes plujosos. Situat en un racó
amagat i de difícil accés, aquest brollador era molt freqüentat per
bandolers. Segons la llegenda,
el bandoler Capablanca, que feia els seus robatoris al coll del Correu,
s'hi amagava dels seus perseguidors despenjant-se per una de les escletxes
del cingle fins a la font del Lladre.
El camí ara careneja entre alzinars i
roques pelades, amb àmplies panoràmiques dels vessants ponentins de la serra
de l'Obac. Arribats a un trencall presidit per grans roques rogenques, hem de
continuar cap a l'esquerra per baixar fins a la balma roja (creiem que es tracta d’un error, la
Balma Roja és a ponent del Puig Gili o Gil) i el coll del Correu
(anomenat també coll de Daví).
El coll del Correu (670 m)
Paratge feréstec, de gran bellesa i,
alhora, el més solitari del recorregut. L'existència de bons amagatalls i
nombroses possibilitats d'escapada van fer que aquest lloc fos l'escenari
d'innombrables crims i robatoris. Aquesta cruïlla era de pas obligat per a
tots els que feien el trajecte Barcelona-Manresa, pels habitants dels masos
de la Pola,
Matarrodona i Puigdoure que es dirigien a Rellinars i, naturalment, pels
missatgers i els distribuïdors del correu.
Des del coll del Correu, agafem el
camí del mig
(abandonem el GR), deixant a banda i banda dos ramals
(el de l'esquerra -GR
5- passa pel mas de la
Boada fins a Rellinars i el de la dreta baixa al torrent de
la Cansalada).
Ara, el camí planeja pel vessant Nord de la carena sostingut per murs de
contenció, amb alguns passos excavats a la roca.
Just abans d'assolir la carena, el
camí s'enfila penetrant en un alzinar ombrívol on trobem l'avenc del camí Ral.
El bosc és espès, amb moltes plantes enfiladisses que contribueixen a crear
un ambient selvàtic. En aquest tram de l'itinerari, és on millor es conserva
l'empedrat original del camí Ral.
Un cop superat un petit collet, seguim
per un camí carreter deixant una bifurcació a la dreta. La pista és ampla
fins a arribar als Hostalets del Daví. Des de les runes de l'antic hostal es
pot gaudir d'una magnífica vista de la part central de la Serra de l'Obac.
Els Hostalets del Daví (640 m)
Aquest hostal es troba en un dels
indrets més solitaris de la ruta. Pel seu aïllament i la seva situació
estratègica, va haver d'afrontar el bandolerisme, la guerra del francès i la
presència dels escamots carlins que, successivament, actuaren a la muntanya.
L'origen d'aquest hostal sembla que no
fou anterior als de la Barata
i Vallhonesta. Les seves dimensions reduïdes ens indiquen que no tenia gaire
capacitat. Encara s'hi pot veure el pou i la bassa, actualment
adequada per al subministrament d'aigua en cas d'extinció d'incendis.
Si continuem endavant, el camí baixa
fins a trobar una torre elèctrica. En aquest punt
(Coll de la Morella, 590 m. Es poden albirar a
l’altra vessant de la vall, dos grans masos actualment deshabitats, al nord
Mata-rodona i a nord-oest el Farell, encimellat) es troben el camí Ral i
l'antic camí de Mura a Rellinars (fins aquí hem emprat uns 135 minuts; des
d'aquí podem arribar a Rellinars, deixant la ruta i agafant el camí ample de
l'esquerra, en 40 minuts). Anirem per la pista de la dreta que seguim fins a
trobar un senyal. Ara la ruta franqueja la carena per un paratge que,
actualment, es regenera d'un incendi forestal. Al coll de Gipó (535 m) se'ns creua el camí
carreter que mena del sot de Matarrodona i continua a l'esquerra fins al mas
del Ginebral. Agafem, passat el coll, un sender estret que remunta a la
dreta, sense confondre'l amb els costeruts passadors que creuen el camí. Des
d'aquí, la ruta fa revolts a banda i banda de la carena fins a arribar a una
torre elèctrica nova on s'agafa una pista ampla que condueix a Sant Jaume de
Vallhonesta.
L'Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta (485 m)
Impressionant conjunt de ruïnes que posa de manifest
la importància i
la significació d'un dels hostals més antics del camí Ral. Compta amb una
capella d'origen romànic i encara s'hi pot reconèixer la bassa, les quadres,
el molí, les tines i altres elements de l'edificació. Darrere la capella hi
ha una font que raja tot l'any (nosaltres la varem trobar seca) gràcies a una gran
cisterna de reserva adossada a la paret. La casa fou habitada fins a l'any
1940.
Davant la capella de l'antic hostal,
passa el sender GR 5 (en realitat es tracta del GR
4, de Puigcerdà a Montserrat) que, si l'agaféssim a mà
dreta, (vol dir a mà
esquerra, en el sentit de la marxa) ens acostaria a Sant Vicenç de
Castellet (90 minuts). Per seguir, però, traspassem l'era i, caminant pocs
metres pel camí ample, ens desviem cap a la dreta
(seguim pel GR 4, ben
senyalitzat per un cartell indicador) per remuntar un esperó
rocós fins a un abrupte collet. A partir d'aquí, l'autèntic camí Ral
continuava cap a l'esquerra, però avui en dia és perdut. De l'altra banda del
coll, surt un caminoi molt estret que seguirem arran de paret. Un cop arribem
a una gran esplanada, ens desviem a la dreta per resseguir la carena.
A partir d'aquí caldrà
posar atenció per no perdre el camí que, pel serrat de Trons, ens permetrà
finalitzar l'itinerari al Pont de Vilomara. (No
hi ha perill de pèrdua dons aquest tram de camí –GR 4- és ben fressat i
senyalitzat).
|
