Antoni Planas i Vilà	PICA DEL CANIGÓ per Merialles
Maria Antònia Antich i Bosch	Conflent (Catalunya Nord)
	Població més propera	Castell
	Punt de sortida	Refugi de Merialles (1.720)
	Punt més alt	Pica del Canigó 2.784 m.
	Punt d’arribada	Refugi de Merialles
	Longitud	9 km (anada)
	Desnivell acumulat	1.064 m. Pujada
	Temps	Efectiu 4h 30’
		Total 8h
	Dificultat	Fàcil
	Senyalització	Fins el trencall a Cortalets senyals de GR 10
Refugi de Merialles		Del trencall al cim marques grogues i estaques
		Sender evident i ben fressat
	Cartografia i	IGN. 2349ET 1:25.000
	documentació	Canigó. M.Angulo i N. Garcia SUA
		Quadern i mapa 1:25.000
	Punts d’aigua	Diverses fonts i rierols al llarg de tot el camí.
	Més informació	De Cortalets pel Jofre al cim i retorn pel Barbet
		Per Xavier Romero a MadTeam
		Canigó de Jacint Verdaguer
		Flama del Canigó
	Data i climatologia	5 d’agost 2006. Assolellat amb tramuntana.
Pica del Canigó entre el Gasamir i el Barbet

	Del poble de Castell seguim en vehicle per una pista enquitranada i ben senyalitzada que ens pocs quilòmetres ens deixa al Coll de Jou, on hi ha un aparcament. A partir d’aquí una pista de terra batuda, força ample i apte per a tot tipus de vehicles, en pocs quilòmetres més ens porta fins al refugi de Merialles. És guardat durant l’estiu, ben condicionat (dutxes, aigua calenta,...) te capacitat per a 60 places i una part lliure per quan és tancat. Hi ha servei de menjars. Nosaltres varem fer-hi nit per sortir de bon matí. Molta gent opta per acampar als prats de sobre el refugi al costat de l’amplia zona d’aparcament qui hi ha. Desprès d’unes setmanes d’inactivitat per culpa d’una lesió a l’espatlla, ja teníem ganes de trescar. A les 7 ja ens hi posàvem. Amb els primers raigs del sol s’esvaïa la nuvolada empesa també per una mica de tramuntana, deixant pas a un matí clar i fred (qui ho diria a primers d’agost i sortint d’un juliol tan calorós!). Descripció de l’itinerari.- Sortim del collet sobre mateix del refugi de Merialles (1.720 m) en direcció a migdia, prenent el camí de l’esquerra, ben senyalitzat per un cartell i amb les marques del GR 10. En lleugera baixada ens endinsem dins d’una avetosa seguint pel marge esquerra del Rec de la Llipodera i, en arribar a la seva alçada, el creuem per un pont de fusta tot girant 90º, ara vers llevant. Ja no deixarem aquesta direcció fins a creuar el riu de Cadí. El camí descriu una gran llaçada per a salvar la profunda vall i els salts d’aquest riu que ara seguim des de dalt, pel seu marge esquerra. A partir del pont el camí s’enfila de forma continua però suaument per la falda del Puig dels Set Homes. Desprès travessem el torrent del mateix nom i abastem el coll Verd (1.860 m). En aquest tram haurem trobat diverses tanques pel bestiar que creuarem, tenint cura de deixar-les tancades. A la dreta del camí hi trobem la font d’en Martí. Perdem ara una mica d’alçada per buscar la llera del riu. Ja fa estona que sentim la remor del torrent que s’escola davant nostre, a mà dreta, baixant d’entremig del Puig dels Set Homes i el de Rojà. Passem el riu a gual (a vegades és força cabalós) i ens tornem a enfilar, ara en direcció nord-oest. Aviat trobem una cruïlla: per l’esquerra, vers ponent, seguint el GR pel Coll de Segalers, voltariem el Pic de Gasamir i passant pel refugi de la Bonaigua, arribaríem al de Cortalets, a la cara nord del Canigó. Nosaltres prenem el corriol de la dreta, vers sol ixent, ara pel marge dret del riu i guiats per senyals de pintura groga i estaques que ens acompanyaran fins a la pica. Seguim guanyant alçada de forma progressiva i moderada i abastem la cabana/refugi Aragó. (2.125 m).). Aquí hi ha una altra font. El bosc deixa pas als matolls i mes endavant al prat. El camí marxa ara en direcció nord-est i va endinsant-se a l’ample vall entre el Gasamir i el Puig Sec pels Plans de Cadí. Ja podem albirar la paret i la Pica del Canigó tancant la vall, amb el Gasamir a l’esquerra i el Barbet a la dreta. Quan s’acaba el prat, el camí comença a descriure amples llaçades per a salvar el desnivell. És un corriol ben conservat, amb contraforts de paret seca. És un camí “amable” que guanya alçada sense estridències. Trobem la font Nostra. Ens salvar algun tram de blocs de pedra i tartera, sense gaire complicació i, quasi sense adonar-nos-en, abastem la Bretxa Durier (2.649 m). Aquesta esquerda a la roca obre el pas superior de la canal entre la cresta del Barbet i la del Canigó amb el Jofre que, a la part més baixa, acaba sobre el refugi de Cortalets. Sempre, a qualsevol època de l’any, hi he vist congestes. He llegit que per facilitar l’accès al cim, la bretxa va ésser oberta amb càrregues de dinamita a instàncies del president del Club Alpí Francès, Sr. Durier el 1.886 Ara be el tram més divertit: ens cal salvar els 135 metres de desnivell restants, grimpant per una canal coneguda com “la Xemeneia”. És una grimpada fàcil, on les marques grogues ens ajuden a escollir els millors passos. Al començar, alts pilars de pedra “custodien” la canal. Hom els ha batejat amb el nom de “gendarmes”. A la xemeneia solen fer-s’hi cues de gent. La canal ens deixa directament al capdamunt de la pica (2.784 m) des de on s’albira un paisatge formidable, sobretot en dies clars com els que ens ha tocat. Mirant a migdia, per sobre la llarga cresta dels Puig de Set Homes, Rojà, Tretzevents i Roc Negre, s’albira la plana de l’Alt Empordà i el Golf de Roses. A ponent, la vall del Tet amb la plana de l’alta Cerdanya al capdamunt, entre el massís del Carlit i les alçades del Ripollès, amb les esquerdes de Rojà a primer terme i tota la munió de cims entre el Bastiments i el Puigmal. Desprès de dedicar una bona estona a contemplar el paisatge i “enllaunar-lo” dins la càmera fotogràfica, retornem pel mateix camí que hem vingut.
Els “gendarmes”
La creu del cim
Reportatge fotogràfic complet