Carros de Foc

www.carrosdefoc.com

CARROS DE FOC (Pallars, Alta Ribagorça i Val d’Aran)
Travessa per nou refugis al Parc Nacional d’Aigüestortes i
Estany de Sant Maurici

Antoni Planas i Vilà

Maria Antònia Antich i Bosch

24 al 30 de juny de 2005

Lac dera Restanca
Vist del camí a l'Estanh deth Cap deth Pòrt

Coll de Contraix
Vall de Colieto al fons

Estany de Contraix

Barranc de Contraix

Estany de Dellui
Gran Tuc de Colomers al fons

Estany Llong
des de la Portella

Pic de Peguera

Refugi Josep Mª Blanc
Sobre l’Estany Tort

Agulles d’Amitges

Lac de Naut
A Saboredo

Sobre el Lac Clòto

Montardo
Des del Coll de Caldes

Forfait
registre de pas pels refugis

Itinerari

Etapes.	Km	desnivell
		+	-
Restanca - J. Ventosa Calvell	6,00	475	260
J. Ventosa Calvell - Llong	9,50	620	840
Llong - Colomina	10,10	600	180
Colomina - Josep Mª Blanc	6,75	270	315
Josep Mª Blanc - E. Mallafré - Amitges	10,45	855	825
Amitges - Saborèdo - Colomers	9,50	350	600
Colomers - Restanca	8,00	490	610
	60,30	3660	7290

-Infravalorarem les nostres possibilitats i, desoint més d’un consell, varem plantejar una ruta amb massa etapes. Un caminant mitjà -és el nostre cas- pot fer-ho amb cinc dies. Ara saltaríem l’estada al Colomina fent en una jornada del Llong al Josep Mª Blanc. I el Colomers anant d’Amitges a Restanca.
-Aparcàrem el vehicle al Barratge deth Ressèc, a Arties. Amb un parell d’hores ens plantàrem a la Restanca. Al costat de l’estany de Monges, camí del Ventosa Calvell, ens agafà el primer xàfec, amb calamarsa d’acompanyament. Era el pont de Sant Joan i el refugi ple. Molt de xivarri, fins i tot a la nit.
-El segon dia el temps seguia poc clar. Però a mesura que passaren les hores va millorar. Hom parla molt de la duresa del Contraix però per a nosaltres fou l’etapa més bonica, sobretot la baixada pel Barranc de Contraix. Pel temps en que l’hem feta, encara hem trobat moltes congestes i abundor d’aigua que fan molt més agradable el camí.
-El tercer fou un dia radiant que aprofitàrem per fer "pànxing" al costat de més d’un estany. La pujada al Coll de Dellui, paisatgísticament molt agraïda. A la davallada vers Colomines, els llacs (Cubieso, Mariolo, Tort,...) amb preses artificials, els havien deixat al seu nivell original: el paisatge feia pena.
-La quarta jornada, com que anàvem amb temps sobrat, pujàrem a la collada de Peguera. La intenció primera era fer el Tuc de Saburó, però no varem poder esbrinar-hi un camí clar i ho deixàrem córrer. El temps ja pintava malament i aquella nit al Josep Mª Blanc, hi va haver tempesta de pluja i vent.
-L’endemà havíem de passar el Coll de Monestero però el temps va seguir molt plujós i, malgrat que no hi havia tempesta elèctrica, no ens venia gens de gust fer-nos cap al coll amb aquelles condicions. Esperàrem un temps prudencial i cap a mig matí decidírem anar per pista via l’estany de "La Piscina". Varem resignar-nos a perdre un dels trams més interessants del recorregut i deixar-lo per a millor ocasió. Tot el dia va seguir plujós i arribàrem a Amitges força humits.
-La sisena jornada també es presentava incerta, climatològicament parlant. Però va passar com la segona i va millorar. No ens lliuràrem però de boira espessa al Coll de Sendrosa i també un cop ja al refugi de Colomers.
-El darrer dia teníem un tram curt fins a Restanca i dallí vers l’aparcament. A mig dia ja érem a Vielha.

Reportatge fotogràfic.

Bibliografia.

Cartografia.

Editorial Alpina. Mapes (1:25.000) i Guies Excursionistes

Vall de Boí. Ruta del Romànic
Sant Maurici. Els Encantats

Trekking Carros de Foc S.L. (1:50.000).
ICC. Mapa Topogràfic 01 Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (1:25.000)

Més informació.

Els camins. Senyalització.

-No hi ha una senyalització específica de la ruta. Es segueixen alguns trams de GR, altres ho son amb estaques grogues. A tots hi ha fites "pedra sobre pedra". En general els camins son força fressats, però no pas tots. Sovint es trobem creuaments amb altres camins. La senyalització amb cartells és pobra i n’hi ha força de malmesos. Imprescindible mapa i brúixola i saber orientar-se. L’organització de "Carros de Foc" lliura un mapa escala 1:50000 amb el recorregut a tots els inscrits. Hi ha punts de ruta per a GPS a la pàgina a de Pirineus 3000.

Allotjament.

-Hi ha refugis amb grans deficiències: Mallafré, Saboredo i Colomers. A Altres manca de serveis com dutxes d’aigua calenta o en estat precari: Ventosa Calvell i Llong.
-Als àpats molta disparitat de qualitat. Qüestions elementals com evitar les repeticions de menús d’un refugi a l’altre, no es tenen en compte.
-Ponderant adequadament el fet de que un refugi disposi o no d’accés a la xarxa elèctrica o amb vehicle, hom pot fer-se càrrec d’alguna limitació, però l’atenció a la clientela és aliena a aquestes mancances. I en general és freda i distant: El "guarda" i resta d’empleats solen parapetar-se darrera una barra de mostrador emprant-la més que de punt de servei, d’obstacle contra vés a saber què. Sembla més propi d’una gran superfície que d’un establiment de serveis turístics. Poca sensibilitat? Escàs interès per les necessitats del client? A Amitges per citar un exemple, havia plogut i tothom tenia tant gènere mullat que les estances semblaven un gran estenedor. Als responsables no se’ls va ocórrer en cap moment engegar l’estufa... Generalment hom es troba amb normes de dubtosa eficiència com la restricció en l’accés a les lliteres fins a determinada hora o obligatorietat de deixar les motxilles a estances amb poca capacitat. A Colomers, per citar un altre exemple, amb poc espai per a lliteres, es deixa alguna habitació buida per comptes de procurar -quan és possible- pel confort dels estadants. A Saboredo el guarda ens va foragitar literalment excitat i nerviós per la imminència d’un helicòpter que no va arribar mai.
-Com que aquestes no son deficiències exclusives dels refugis del Parc Nacional d’Aigüestortes, podríem mostrar comprensió. Però aquí, on s’hi sobreposa una organització com Trekking Carros de Foc S.L., es gestionen les reserves amb un reglament encotillat i prepotent, a preu taxat, que penalitza els federats. Aquí, on dona la impressió que les reserves als refugis tenen diferent prioritat segons llur origen, l’exigència d’un correcte servei ha d’anar aparellada amb la rigidesa del reglament. Oimés quan l’empresa es fixa com a punt número 1: "Fer créixer permanentment el grau de satisfacció i de fidelitat dels seus clients, oferint uns serveis que responguin a les seves necessitats i acompleixin amb els requisits establerts".
- Satisfer les necessitats dels clients i fidelitzar-los resulta sempre un bon negoci, que al cap i a la fi d’això és tracta. I quan un servei és de qualitat hom pot exigir un bon preu: ningú li discutirà. Oimés si es procura mantenir una part de refugi lliure, dignament condicionada. De moment però, l’objectiu, en la nostra personal i subjectiva opinió, és lluny d’acomplir-se i trobem un cert paral·lelisme amb un monopoli que ocupa paratges protegits, on els seus responsables actuen sense l’estímul de la competència.
-Seriem injustos si no remarquéssim que alguns ja s’han posat "les piles" com al Josep Maria Blanc. Allí instal·lacions, l’atenció i la bona qualitat de servei van de bracet i hom hi troba el que manca a molts dels altres. Els responsables han triat un model que segur que donarà els seus fruits. Una aposta de futur que se’ns acut com la millor entre les possibles. La resta poden seguir "dormint a la palla"... el mercat i la clientela es converteixen el jutges implacables. Es una qüestió de temps.

Cloenda.

-Ruta "imprescindible" per una de les contrades més emblemàtiques dels Pirineus. Es travessen zones d’una bellesa captivadora i, establerta de forma circular, amb nou refugis i diverses possibilitats d’incorporació i sortida, el recorregut s’adapta a tota mena de calendaris i cames. Fer-lo a finals de juny fou un encert, sobretot perquè encara hi ha moltes congestes en desglaç i l’aigua brolla arreu.