El Massís Central.

El nostre fou un recorregut circular per Massís Central o dels Urrieles. Tot i que era factible fer algun cim (n’hi havia de fàcils al nostre camí malgrat que els més coneguts son de dificultat mitjana o alta), no ens ho varem plantejar: passejar-se per aquelles contrades ja es prou gratificant en si mateix.

Començàvem a Fuente De pujant fins al Refugi del Cable amb el telefèric. Digueu-nos mandrosos, perquè ens varem estalviar els 800 metres de desnivell, però ens feia gràcia pujar dins del cistell. 

Del Cable, en direcció nord-oest, per sota la Penya Olvidada, la Penya Vieja i el lloc conegut com La Vueltona, arribàrem a Cabanya Verònica. Un diminut refugi metàl·lic estratègicament situat i guardat tot l’any. Des dallí passàrem al Coll de los Horcados Rojos, on es gaudeix d’una excel·lent vista de la paret de ponent del Picu Urriellu (conegut altrament com a Naranjo de Bulnes).

Seguirem desprès vers el nord, per una forta baixada a la que hom hi ha instal·lat un cable per estalviar ensurts als caminants. Al capdavall hi ha el Jou de los Boches (anomenat així per les bòfies del fons). Desprès d’un coll passàrem pel Jou sin Tierri (suposem que se’n diu així perquè és ple d’herba) i saltàrem a la Vega de Urriellu: als peus del Picu, hi ha el refugi i acabà allí la nostra primera jornada.

La segona havia d’ésser una jornada de tràmit per a dedicar-la a fer turisme gastronòmic per Cabrales. Però ens varem complicar extraordinàriament la vida per la Majada de Camburero i la Canal de Valcosín. Camí poc definit i trams molt aeris varen fer que tardéssim molt més del previst amb rebolcades (sense més conseqüències que algun blau) incloses. Per arribar a Bulnes varem haver de suar de valent. Ens està be per voler fer drecera: si haguéssim pres el camí "tradicional" per la Collada de Pandébano, encara que més llarg, haguéssim arribat abans. La baixada de Bulnes a Poncebos és molt agraïda. Llàstima que anàvem cansats. A Camarmeña, davant d’un bon dinar, ens varem rescabalar de tots els mals.

L’endemà, el tercer dia, la ruta per la Gorja del Cares era molt més plàcida. Puja una mica fort al començament fins a lloc conegut com a los Collaos, però desprès tot és pla i avall. El tram entre Poncebos i Caín és el més espectacular i bonic. És tant d’admirar la pròpia gorja del riu com el treball d’enginyeria i de pedra en sec del camí i el canal que la travessen.  A partir de Caín i fins a  Cordiñanes cal seguir algun tram per quitrà que fa pesada la marxa. Però és imperatiu passar pel camí de l’Ermita de la Corona. Al mirador del Tombo, just abans de Cordiñanes, ja es veu la Canal de la Sotín per on haurem d’enfilar-nos l’endemà. Ens allotjàrem a una fonda de Cordiñanes però valia la pena arribar-se a Posada de Valdeón, una vila tres quilòmetres mes al sud, i així ho varem fer. Al Congost del Cares hi tornaríem el juny del 2006 fent-la en sentit invers i de Caín a Poncebos. Algunes imatges corresponen a aquesta segona visita. 

El pronòstic meteorològic per a l’endemà pintava malament, sobretot a partir de la tarda. I a Cordiñanes els vells del lloc deien que "da de tormenta". Al matí, tot i la boira, ens aventuràrem a pujar fins a la Vega de la Sotin amb el propòsit de que, segons com ho veguéssim, ens enfilaríem a Collado Jermoso o passaríem directament a la Vega de Liordes.  Un cop a la Vega va escampar la boira i el cel es presentava prou clar, així que prenguérem la costeruda pujada que, pel Collado Solano, mena cap al refugi. Aquest és el camí més llarg, però més fàcil, tot i que en els  trams finals cal ajudar-se de les mans.

Per si ens quedava cap dubte, el guarda del refugi ens va rebre preguntant-nos si no sabíem que venia tempesta. I per sobre de Penya Santa, al Massís Occidental, ja es veia acostar-se la nuvolada. Així que temps d’abeurar-nos, pujar fins al coll a gaudir d’una vista privilegiada, fer quatre fotos i cames ajudeu-me cap a les Colladinas, el punt més alt del recorregut. Dallí perdre alçada tant ràpidament com ens fou possible davallant pel Sedo de Padierna a la Vega de Liordes. A l’entrada d’una de les antigues mines paràrem a fer un mos i enfilàrem ràpidament la baixada per l’antic camí miner que en amples llaçades anomenades Tornos de Liordes, salva la Canal del Embudo per arribar, encara amb una fugaç ullada de sol, a Fuente De. Aquell capvespre el pronòstic va complir-se i plogué amb ganes. A les alçades la neu hi va fer acte de presència. Nosaltres aprofitarem el dia sobrer per fer turisme per Potes i la Vall de Liébana.

Reportatge fotogràfic. 

Bibliografia i cartografia.

• Editorial Alpina. Guia Alpina Picos de Europa

• Editorial Alpina. Carpeta amb 2 mapes 1:40.000

• Miguel Angel Adrados. Picos de Europa. Ascensiones a las Cumbres Principales y 20 Travesias Selectas. Llibre+2 mapes 1:25.000. Adrados Ediciones

• Sua Edizioak

• Ministerio de Medio Ambiente. Tríptic de les rutes senyalitzades.

Més informació.

• Jorge Picallo Alcaraz

• Francisco Trazón Vega

• Cristino Torío Fernández

• Picos de Europa (autor desconegut)

• Rutas por Picos de Europa (Santa Cruz de Bezana)

• Rutas por la Montaña Española, orientación con GPS

• Ayuntamiento de Cabrales

• Refugi de Picu Urriellu

• Refugi de Collado Jermoso

• Ministerio de Medio Ambiente. Parque Nacional Picos de Europa.

• Imatges dels Pics: Alfredo Fernández

Els camins. Senyalització.
Els senders i corriols son, en general, força fressats. Senyalitzats amb cartells als inicis dels trams i als trencalls, amb horaris estimats. Les rutes identificades com a PR (PR-PNPE) i GR hi ha escadussers senyals amb la pintura corresponent. Això fa que quan, per qualsevol raó, es perd un cartell, sigui fàcil errar el camí si hom no disposa de mapa o ressenya clara. Generalment hi trobem fites de pedra que és el que ens en podem refiar millor a senders poc trepitjats.

Hi ha camins molt transitats com els de les gorges del Cares, de Bulnes o del Picu Urriellu, però a altres, degut a la complicada orografia, indispensable disposar de ressenyes, mapa i brúixola. Molta prudència amb la boira! Aquesta zona n’és molt afectada i pot complicar-nos la ruta extraordinàriament. Nosaltres varem gaudir d’uns dies excepcionals i solament va afectar-nos a la pujada per la Canal de la Sotín, sobretot al Paso de Alfredo o Rienda de Asotín, un camí tallat a la roca que ens obligà a extremar totes les precaucions. Però de passos similars n’hi ha forces arreu dels Pics i amb condicions climatològiques adverses (boira, pluja,...) millor evitar-los.

Allotjament.
En tractar-se d’una zona tant turística existeix un ventall de possibilitats apte per a tots els pressupostos. A Fuente De hi ha Parador, Hotel, Refugi i Camping. 

A la falda del Picu Urriellu hi el Refugi de Vega de Urriellu, molt ben equipat. Un al·licient afegit per a visitar-lo és la magnífica col·lecció de fotografia naturalista i de paisatge que hi ha penjada a les seves parets, obra d'Alfredo Fernández. Tot i que és del més grans, millor reservar abans doncs sempre hi ha molta gent. A Collado Jermoso disposem del Refugi Diego Mella. Aquí trobareu un llistat de refugis dels Pics.

Ens han quedat moltes ganes de tornar-hi. En aquesta ocasió caminàrem pel Massís Central però queda l’Oriental i l’Occidental a banda de que volem tornar a Collado Jermoso.

Varem quedar-hi bocabadats. Sense cap dubte els Pics d’Europa, parells amb la Serra de Tramuntana, ocupen els primer lloc en les nostres preferències.