ENTRE EL PISKERRA I SANCHICORROTA (Ribera navarresa)
per la Bardena Blanca

Longitud 13,5 km.

Desnivell acumulat no quantificat (poc apreciable)

Temps 5h 30’ (reals, incloent-hi parades habituals).

Dificultat Baixa.

Senyalització Inexistent.

Cartografia i

Documentació Bardeak/Bardenas (1:35.000) Miguel Angulo i Iñaki Alcalde. Sua Edizioak

Més informació Bardenas Reales de Navarra

Gobierno de Navarra

El Correo Digital

Mapa de la Ribera navarresa

Imatges Alberto Rot

Jorge Picallo Alcaraz

Jose Luis Irigoien

Rafa Irusta

Piskerra des del coll.

Sobre el Rallón.

Piskerra amb els seus tres turons

A la Plana del Rallón.

El Rallón i, al fons el Piskerra, al mig la plana que ens cal travessar.

Feia anys que havien estat visitant en cotxe Las Bardenas i teníem ganes d’anar-hi a passejar a peu. Així que varem aprofitar l’ocasió d’una trobada amb uns amics radioafeccionats a Tudela per a fer-ho.

Es tracta d’un territori semi desèrtic i despoblat de 42.000 hectàrees que s’estén per diversos municipis entre la Ribera navarresa i l’Aragó. Es reparteix en tres zones bastant diferents entre sí que, de nord a sud, s’anomenen El Plano, La Blanca i la Negra. La imatge més difosa és la de la Blanca, pel seu paisatge característic d’una plana àrida solcada per barrancades i on sobtadament, s’alcen moles envoltades d’alts espadats i capricioses formes produïdes per l’erosió, on a dures penes hi subsisteixen els matolls. Però aquesta imatge no respon a tota la veritat dons, sortosament, hi subsisteix un considerable aprofitament ramader i agrícola. Sobretot a El Plano, mercès a l’embassament de El Ferial i a La Negra, més alta, boscosa i de clima més humit.

Las Bardenas son un espai natural protegit, declarat Parc Natural i Reserva de la Biosfera, amb tres Reserves Naturals: Vedado de Eguaras, Rincón del Bú i Caídas de la Negra. En aquesta sortida varem tenir ocasió de recórrer en vehicle, guiats per gent de país bona coneixedora del terreny, la Negra i El Plano. I, a peu, pel nostre compte, el racó qui sap si més espectacular de la Bardena Blanca: La serra que formen les moles anomenades Piskerra, Rallón i Cabezo de Sanchicorrota.

S’hi poden fer caminades a qualsevol època de l’any excepte l’estiu. A primera i darrera hora del dia és qual el paisatge pren més relleu i tonalitat. Amb la pluja els camins i corriols esdevenen fangars impracticables i les torrentades poden resultar importants i sobtades. El vent, el cerç, pot convertir-se en un problema. No cal oblidar que és l’erosió hídrica i l’eòlica les que hi han confegit la seva especial fisonomia.

Itinerari.- Accedim a Las Bardenas per la carretera de Tudela a Pamplona. A l’entrada d’Arguedas, poc abans d’una benzinera i a mà dreta, surt una estreta carretera senyalitzada que, en direcció a sol ixent, mena al quarter militar del camp de tir d’aviació. Passem per la Finca de Los Aguilares i al cap de poc prenem una pista de terra batuda a mà esquerra que, en direcció nord, ens posa als peus del racó més emblemàtic i fotografiat El Castilldetierra. Seguim per aquesta pista vorejant el polígon del camp de tir que sempre hem de deixar a la dreta. Primer vers el nord-est i desprès sud-est fins a un altre trencall a mà esquerra on comença una pista a Carcastillo (308 m.). Allí hi ha un petit espai habilitat per aparcament (al parc es prohibit estacionar fora dels llocs habilitats).

Comencem a caminar seguint uns centenars de metres aquesta pista i poc abans d’una bassa, al capdamunt d’una lleu pujada i a mà dreta surt, quasi imperceptiblement, el corriol que hem de prendre. El direcció a sol ixent, la mola que tenim davant és el Piskerra i ens cal acostar-nos-hi fins a la falda nord-occidental. I obrir be els ulls per no perdre el corriol i trobar les escadusseres fites que hi ha. Potser degut a l’erosió i la poca vegetació, els corriols en aquesta zona son perdedors i les fites es confonen fàcilment amb el terreny. Les que varen seguir nosaltres ens feren grimpar per una barrancada de terreny descompost. Però un cop a dalt (468 m.) es veu clar que el que cal és pujar per un estret llom que baixa en direcció nord-oest. Aquest llom ens deixarà al collet que hi ha entre els dos caps de la mola. Pocs metres separen els dos caps cimers. Des de qualsevol d’ells, si el dia és clar, hi ha una vista predominant sobre tota la Baja, amb el Moncayo (nevat aquesta època de l,’any) al fons, presidint-ho tot. No és rar veure-hi de ben a prop, estols de rapinyaires o voltors.

Del Piskerra, vers migdia, s’obre una plana conreuada que ens separa de la propera destinació: el Rallón. Ens caldrà baixar per aquell collet reprenent el mateix camí i direcció que portàvem de pujada, vers els camps de secà de la Plana del Rallón. Desprès travessarem la plana pels corriols que voregen els conreus i quan s’acabi ens caldrà acostar-nos a la base de la mola de la Ralla, queda a sol ixent, a l’esquerra de la marxa i baixar a encaixonar-nos a la Cañada de los Rocaleses (390 m) i seguir vers migdia la pista que hi transcorre. Aquesta carrerada és una de les que s’utilitzen per a la transhumància dels ramats. Deixarem la carrerada (que retrobarem més endavant) per a prendre una pista a mà dreta que, en poques llaçades, ens mena al puig del Rallón (500 m). També aquest té dues planes cimeres ben separades. Passem de l’una a l’altra per un collet. El mateix que ens permet salvar la verticalitat de les parets per recuperar, més a migdia, la Cañada de los Roncaleses i seguir-la fins als peus del Cabezo de Sanchicorrota (425 m). Sembla que el nom be de l’amagatall que feia servir un mític bandoler del segle XV anomenat Sancho (Sanchico) Rota. Pujar-hi és un moment. En baixem en direcció migdia fins la pista (348 m), que prenem a la dreta, ara en direcció nord-oest i que al cap de 5 kilòmetres ens retornarà al punt de partida.

Desquerra a dreta: el Piskerra (en primer terme), el Rallón (la mola alta del mig) i al fons, punxegut, el Cabezo de Sanchicorrota.

Antoni Planas i Vilà

Maria Antònia Antich i Bosch

25 de març de 2006