Antoni Planas i Vilà	TRAVESSA DEL MASSÍS OCCIDENTAL
Maria Antònia Antich i Bosch	Pics d’Europa. Massís Occidental. Principat d’Astúries i Castella i Lleó.
	Població més propera	Cangas de Onís (Astúries) Caín (Lleó)	Esquema extret de “Picos de Europa” de J. Picallo
	Punt de sortida	Refugi de Vegarredonda 1.410 m.
	Punt més alt	Collau’l Hou Santu 2.113 m.
	Punt d’arribada	Caín 460 m.
	Longitud	No calculada
	Desnivell acumulat	870 m. Pujada -1.750 m baixada
	Temps	Efectiu 7h 30’
		Total 9h (amb motxilles de ruta)
	Dificultat	Fàcil fins Collau’l Hou Santu. Mitjana/Alta resta.
	Senyalització	Fites a alguns trams. Fins El Boquete fressat+fites.
Refugi de Vegarredonda		Boquete a Hoyo Verde ni fressat ni fites.
		Hoyo verde Caín fressat+fites.
	Cartografia i	Editorial Alpina. Guia Alpina Picos de Europa.
	documentació	Carpeta amb 2 mapes 1:40.000. Itinerari 10.
		Miguel Angel Adrados. Adrados Ediciones
		2 Mapes 1:25.000. Ruta 4.
	Més informació	Jorge Picallo Alcaraz
		Cristino Torío Fernández
		Mº. Medio Ambiente. P. Nacional Picos de Europa.
		Refugi de Vegarredonda.
	Data i climatologia	12 de juny 2006. Assolellat matí. Boira i pluja tarda.
Hou Santu i Torre Santa

	Descripció de l’itinerari.- Aquest tram forma part d’un recorregut circular que ens proposàvem fer en quatre etapes: Llac d’Enol-Vegarredonda-Caín-Vega de Ario-Enol. El mal temps a partir del segon dia va obligar-nos a canviar els plans i marxar de Caín pel Congost del Cares. Era l’etapa més forta de tot el recorregut, sobretot pel seu desnivell acumulat. Cal comptar amb les pèrdues d’alçada que fa el camí per salvar les bòfies (Hou, Jou o Joyo) típiques dels Pics. Sovint s’hi entra per un coll, cal perdre alçada, a vegades fins al fons, remuntar i sortir-ne per un de l’altre cap. Partim del refugi de Vegarredonda juntament amb en Lorenzo i en Luismi, dos excursionistes del madrileny barri de Carabanchel, que hem conegut al refugi. Farem la travessa plegats fins a Caín, cada parella al seu aire, però retrobant-nos als colls. El camí marxa per darrera el refugi i és molt evident, fressat i marcat amb fites. Puja en direcció a migdia i s’encaixona dins la canal. Desprès fa unes llaçades per salvar el fort pendent i arriba a una bifurcació al lloc anomenat Llampa Cimera. Prenem el corriol que marxa a l’esquerra en direcció sol ixent i abastem el Colláu la Fragua. Fins aquí hem trepitjat alguna congesta sense que hagi calgut calçar-nos els grampons. Del coll, un corriol, que no hem de prendre, baixa en direcció al Hou Sin Tierri. Ens cal seguir vers el sud-est pel lloc conegut com las Barrastrosas fins als peus de l’Agulla d’Enol a la que voltarem. Fet això entrem per un collet al Hou Los Asturianos, sota el pic del mateix nom. El camí el supera per la banda esquerra, falda de la Torre de la Canal Parda, en direcció a migdia. Passem del Hou de los Asturianos al Santu per la Boca’l Hou Santu. Aquesta bòfia és més ample i profunda que la primera i està envoltada d’altes agulles, tallades per parets i canals de vertigen. Al davant tenim la Torre Santa, a la dreta la de Santa Maria, la del Medio, de les Tres Maries i la del Torco. A l’esquerra la de la Canal Parda. La més baixa, tres-cents metres per sobre el nostre cap. I les congestes de neu ajuden a realçar-ne la bellesa. Difícil de descriure-ho. El Hou Santu és dividit en dos, fent colzada amb un collet al mig, anomenat Collau’l Hou Santu (2.113 m) que és el punt més alt del recorregut. Passem la primera de les depressions del Santu per l’esquerra en direcció migdia i al Colláu girem 90º. Davant nostre s’obre la segona depressió, més allargada i orientada a sol ixent. A l’altre cap hi destaca una obertura en forma de “V”, El Boquete, a través del que s’albiren les llunyanes torres de Massís Central. Caldrà travessar-lo. Seguim per l’esquerra de la bòfia, a mitja alçada, encara per la falta de la Torre de la Canal Parda, que tenim a l’esquerra per sobre nostre. A l’altra banda, la majestuosa paret nord de la Torre Santa s’enfila fins a cinc-cents més amunt... Aquí el corriol ja no és tant evident i fins i tot hi ha trams de tartera en que es perdria si no fos per les fites que trobem sovintejades. Se n’insinua un altre pel fons, però preferim perdre la mínima alçada possible. Quan travessem El Boquete (2.015 m), el rastre del camí es perd sota les congestes i som incapaços de recuperar-lo a l’altre cap. La ressenya dóna dues alternatives: seguir per l’esquerra en direcció llevant o be anar a la dreta, vers el sud-est, en direcció al Hoyo Verde (una bòfia cònica ben evident i que com el seu nom indica és herbada), passant per un llom anomenat La Colladiela. Opció aquesta darrera que, tot i ésser més llarga, s’indica com a més còmode. Després de diverses temptatives en Lorenzo i en Luismi opten per marxar per l’esquerra. Nosaltres retrocedim una mica i seguim unes fites que ens menen cap a la dreta. Ben aviat ens adonem que estem seguint el camí que mena a Vega Huerta a través de los Puertos de Cuba. Optem per baixar pel dret, escollint el millors passos possibles, en direcció a la Colladiela. Un cop allí ens constatem que el que a la ressenya i al mapa figura com un corriol, és inexistent i ni tan sols hi ha fites per seguir-lo.(1) Batua! Hem perdut força temps buscant un camí fantasma i ara el que més ens preocupa és la boira que puja del Congost del Cares i que de ben segur ens tocarà al pitjor punt possible, segons les ressenyes: el Sedo o Seu (grau) de Mesones (2). De la Colladiela (1.800 m) seguim baixant sense camí cap al fons del Hoyo Verde (1.596 m), pel seu costat més al nord (esquerra en el sentit de la marxa) i menys herbat. Dallí en surt un corriol que travessant un collet (1.643 m) gira cap al nord i, en unes quantes llaçades, ens deixa fins a la Majada (pleta) de Mesones (1.400 m) on ens hi esperen el dos companys de Madrid que fa ben be una hora que hi ha arribat. Ells, malgrat no trobar-se amb un camí molt fressat, han anat seguint fites tota l’estona i tampoc els ha calgut superar passos gaire delicats, segons ens comenten. Encara fa sol, però la boira ja la tenim assegurada poc més avall i malgrat que el temps amenaça pluja fa massa estona que no mengem i queda molt de camí i sobretot desnivell per fer. Així que s’imposa un mos per carregar bateries. Fet això deixem la pleta i al cap de ben poc trobem un corriol marxa a l’esquerra. Hi ha una fita. Ni és al mapa ni sabem on va, però és obvi que no l’hem de prendre. Les ressenyes assenyalen ben clarament un petit llom herbat, sobre de l’estimball i malgrat la boira l’hem pogut identificar. Ara se’ns posa a ploure, no és un xàfec fort però. Amb els ulls ben oberts i extremant totes les precaucions (ja comencem a anar “tocats” de cames i anem carregats amb motxilles de ruta) resseguint el corriol que ens sembla ben fressat. La boira no ens permet veure les cingleres de sota els nostres peus, per la vora de les que ens fa transitar el camí. Trobem el primer tram del grau, tallat a la pedra. Sort que ha parat de ploure! Amb la roca molla cal extremar encara mes la cautela. Més endavant trobarem un segon grau similar. Seguim baixant encara bona estona i encara parem a abeurar-nos a la Fuente Cuciao i admirar el salt que fa la Riega de la Pasada caient per l’esquerra del camí del Cueto Redondo. Tot badant-hi estem de sort que no ens toqui cap de les pedres que fa caure des de dalt una cabra o potser un cabirol. Ben aviat albirem feixes de farratge quan la canal s’obre a una bonica vall al capdavall de la que hi trobem Caín de Arriba (610 m). És una llàstima que per la boira i el mal temps ens haguem perdut aquest tram. Comentem amb els companys de viatge que la caminada de Caín de Arriba a Mesones, en un dia clar, ha d’ésser força gratificant malgrat el desnivell. Però poc podem entretenir-nos amb les nostres apreciacions perquè comença a sonar la caixa dels trons i ens apressem a baixar pel sender, ben senyalitzat per cartells, vers el Cain de la vora del Cares (460 m). El xàfec aquest cop ens trobarà sota teulada, cansats però contents, prenent unes cerveses amb els companys de viatge i celebrant el bon fi d’una excursió realment bonica. L’endemà, dia del nostre sant, serà jornada de descans a Caín, però a la nit i l’endemà farà plourà, hi haurà molta boira i, sense ganes de temptar més la sort, ens caldrà marxar-ne pel Cares cap a Puente Poncebos i Arenas de Cabrales, per comptes de fer-ho per la Canal de Trea com havíem previst. (1) Si a la ressenya es digués que cal seguir sense camí des del Boquete a l’Hoyo Verde, passant per la Colladiela, no és un tram complicat i és fàcil orientar-s’hi perquè tant un punt com l’altre son ben evidents, solament cal baixar fent llaçades i buscant els millors passos per no quedar tallat. El problema fou el temps perdut anant amunt i avall, cercant un corriol inexistent. La Marta del refugi de Vegarredonda ens havia advertit que, sota el Boquete, havíem de tirar a l’esquerra o a la dreta, però mai pel mig de la canal que quedava tallada. (2) Totes les ressenyes fan èmfasi que cal extremar les precaucions al Seu (grau) de Mesones, sobretot amb boira. En Toño de Casa Cuevas, ens explica que hi ha hagut alguns accidents en prendre corriols fets pel bestiar que el menen de pet a l’estimball. Que abans fins i tot hi havia un cartell en algun punt problemàtic advertint del perill, però que ha desaparegut. El corriol és molt fressat i sempre varem trobar evident el lloc per on passar. El més delicat ens va semblar el pas tallat a la roca mullada. En cas de molt mal temps hom pot refugiar-se a alguna de les cabanes de Mesones. N’hi ha alguna de ben condicionada.
Torre'l Mediu, Horcada i Torre de Santa Maria des de la Boca'l Hou Santu
Hou Santu amb El Boquete i les torres del Massís Central
Boira pujant del Congost del Cares. Com a telò de fons el Massís Central
Salt de la Riega de la Pasada
Cain coronat pel Cuvicente (a l'esquerra) i el Hultayu.
Reportatge fotogràfic complet